|
|
|
A pocs metres
de la població urgellenca d’Anserall s’aixeca, de manera imponent,
una part del que fou la important abadia benedictina de Sant Serni o Sant
Sadurní de Tavèrnoles. Sorprèn la monumentalitat de
l’edificació que resta en peu, restaurada entre el 1971 i el 1975,
més encara si es té en compte que el que veiem és
sols la capçalera de l’església abacial. Això ens
dóna fe de la importància que devia tenir aquest monestir,
a les seves èpoques d’esplendor. La seva situació, al bell
mig del camí real de la Seu a Andorra, el deuria convertir en un
lloc d’acolliment i hostalatge, d’aquí, probablement, el nom de
Tavèrnoles derivat del mot llatí taverna.
Per altra banda, era costum orientar els monestirs de manera que la capçalera de les seves esglésies quedés apuntant a l’est. L’abadia de Sant Serni de Tavèrnoles, sorprenentment, no compleix aquesta norma ja que la part dels absis queda orientada a l’oest, de ben segur obligats per les condicions del terreny. De la nau central no en queden pràcticament vestigis així com tampoc hi ha cap rastre del seu claustre, el qual segons sembla, era situat a l’ala sud de l’església. La manca d’una documentació adient fa que es desconeguin els seus orígens, tot i que se sap segur que ja existia a principis del segle IX. Amb tot, hom creu que és d’origen |
| visigòtic i que estigué
barrejada en la qüestió adopcionista del bisbe Fèlix
d’Urgell (782-99), segons diu la Gran Enciclopèdia Catalana, que
afegeix "els orígens són molt confusos, a causa de les falsificacions
de documents fetes pels seus monjos per obtenir la immunitat episcopal”.
L’església abacial fou consagrada vers el 1040, construint-se un
gran claustre durant els segles següents. On no arriba la història
fa acte de presència la llegenda. Així doncs, es parla que
el claustre de la Seu d’Urgell és el de Sant Serni de Tavèrnoles.
Potser només és això, una llegenda, però el
que sí sembla cert és que ambdós claustres eren bessons.
Tot indica que del claustre de Sant Serni sols en queden alguns capitells,
repartits entre Barcelona i Amèrica del Nord, un frontal, conservat
al Museu Nacional d’Art de Catalunya, i altres peces notables, espoliades
en el llargs segles d’abandonament de la casa. L’esplendor del monestir
es mantingué fins el segle XIII, entrant després en una forta
decadència al segle següent. Els seus monjos baixaren de dotze
a sis i acabaren per ésser només quatre. El seu darrer abat
fou Tomàs i Costa, elegit el 1564. El papa Climent VIII secularitzà
l’abadia el 1592, després d’alguns anys de trobar-se vacant, i uní
les seves rendes al seminari de la Seu d’Urgell, restant a Tavèrnoles
una vicaria perpètua.
A la Seu s’han salvat alguns dels seus documents i en especial el cartulari de l’abadia, publicat el 1964. La restauració de l’església, després de romandre dos segles en estat ruïnós, s’inicià l’any 1971 amb una certa polèmica ocasionada per la solució emprada per resoldre el tancament de la capçalera construint un mur de pedra amb una porta d’accés des de la teòrica nau central, avui desapareguda. Possiblement ara s’hagués optat per la col·locació d’un vidre transparent, com s’acostuma a fer en restauracions més recents. No deixa de ser curiosa també la base del campanar rodona que la restauració va deixar al descobert. En el seu lloc, hi havia fins aleshores un campanar totalment quadrat desconeixent-se l’existència de l’original, de planta circular. |
| Tot indica
que del claustre de Sant Serni sols en queden alguns capitells, repartits
entre Barcelona i Amèrica del Nord, un frontal, conservat al Museu
Nacional d’Art de Catalunya, i altres peces notables, espoliades en el
llargs segles d’abandonament de la casa. L’esplendor del monestir es mantingué
fins el segle XIII, entrant després en una forta decadència
al segle següent. Els seus monjos baixaren de dotze a sis i acabaren
per ésser només quatre. El seu darrer abat fou Tomàs
i Costa, elegit el 1564. El papa Climent VIII secularitzà l’abadia
el 1592, després d’alguns anys de trobar-se vacant, i uní
les seves rendes al seminari de la Seu d’Urgell, restant a Tavèrnoles
una vicaria perpètua.
A la Seu s’han salvat alguns dels seus documents i en especial el cartulari de l’abadia, publicat el 1964. La restauració de l’església, després de romandre dos segles en estat ruïnós, s’inicià l’any 1971 amb una certa |
 |
| polèmica ocasionada per la solució emprada per resoldre el tancament de la capçalera construint un mur de pedra amb una porta d’accés des de la teòrica nau central, avui desapareguda. Possiblement ara s’hagués optat per la col·locació d’un vidre transparent, com s’acostuma a fer en restauracions més recents. |
|
|
