|
Com
qualsevol història de tresors, la de Moctezuma és més
que enrevessada, ja que per un cantó, la realitat sembla voler destruir
del tot el mite creat al voltant de la princesa asteca Maria Xipaguazin
Moctezuma, la qual, segons algunes fonts, es va casar fa uns cinc segles
amb el noble Joan Grau, que era baró de Toloriu, població
de l’Alt Urgell limítrofa amb la comarca de la Cerdanya.
Diuen alguns documents
que Maria de Moctezuma, filla del novè emperador asteca, Diego Moctezuma
II, va arribar a Espanya acompanyada de dos germans seus, Pere i Isabel,
al segle XVI i que va contraure noces amb Joan Grau, baró de Toloriu.
Menys sort van tenir
els seus dos germans, que van tornar al que avui coneixem com a Mèxic,
on van morir assassinats pels nadius.
Es diu que en Joan
Grau i la princesa o emperadriu asteca van anar a viure al poble de Toloriu
i que també feien estades a casa Vima, una casa de pagès
que és a prop de l’antic camí del Quer Foradat a Martinet
passant per Béixec, i on podria estar enterrat un fabulós
tresor.
Altres fonts indiquen
que la noble asteca va ser sebollida, juntament amb l’esmentat tresor,
a l’església de Toloriu, just sota l’altar major, després
de morir el dia 10 de gener de 1537.
A l'esquerra la placa
que hi ha a la façana de l'església, en la qual hom pot llegir:
"El capítol dels cavallers de l'Ordre de la Corona Asteca de França
a la memòria de S.A.I. Princesa Xipaguazin Moctezuma, esposa del
noble Joan Grau, baró de Toloriu, morta l’any 1537". Signa la placa,
datada l’any 1963, el cavaller L. Vilar Prada de Mir. |
|
Tant si és
cert com si no ho és, si que hi ha constància que
moltes persones han cercat, tot sembla indicar que infructuosament, l’esmentat
tresor. D’aquesta manera, l’any 1934 uns alemanys van comprar per 3.000
pessetes una casa de pagès coneguda amb el nom de cal Caló
i totes les propietats situades entre el Quer Foradat i casa Vima, però
no van trobar la fortuna que esperaven. Ja a la dècada dels 60,
uns madrilenys van intentar comprar cal Caló i Vima, però
no ho van aconseguir, Potser en tot aquest afer, digne de les millors històries
de Salgari i els seus bucaners, els més afavorits van ser uns masovers
que van trobar unes monedes d’or a Vima i que, vés a saber!, potser
pertanyien al tresor de Moctezuma. També hi ha constància
que uns masovers, no necessàriament els mateixos que hem esmentat,
els hereus dels quals viuen actualment al Principat d’Andorra, disposen
d’uns pagarés on es demostra que havien deixat diners a diferents
persones de la Cerdanya. La guerra civil espanyola va invalidar aquests
documents, que tot indica constituïen una gran fortuna. Potser els
diners deixats també procedien de l’hipotètic tresor de Moctezuma.
En tot cas, hi ha constància que el banquer Calçot, de la
Seu d’Urgell, havia fet públic que els masovers de casa Vima li
havien dut moltes monedes d’or i algunes de països estrangers. Aquí
neix autènticament la llegenda del tresor de la princesa.
D’altra banda, algunes
fonts asseguren que qui va ser enterrada a l’església de Toloriu
no era Maria Xipaguazin, sinó la filla del matrimoni amb Joan Grau,
Maria Moctezuma Grau, des del dia 10 de gener de 1537 fins a l’any 1936,
en què va ser destruïda la tomba.
De descendents de
la branca dels Moctezuma, malgrat que hagin perdut el cognom amb el pas
dels anys, sembla que en queden molts, ja que Moctezuma tenia moltes dones:
una emperadriu, dues reines, diverses esposes legítimes i moltes
concubines. Com que l’emperadriu només va tenir tres fills, Maria,
Pere i Isabel, per llei de successió lògica, és sobre
aquests que cal centrar la investigació. Alguns títols dels
descendents van ser concedits per Felip II a causa de la renúncia
que va fer expressa Pere, un dels fills de l’emperador asteca, a favor
de la corona espanyola. Els títols van ser ratificats per Felip
IV, l’any 1627, per Carles II, l’any 1684, i per Isabel II, el 1866. Cal
destacar el fet que actualment conserven un títol un tal Honorio
Feito, marquès de Moctezuma, que viu o vivía a Madrid, i
Gonzalo Chavarri, amb un títol nobiliari atorgat per Isabel II en
el qual figura l'escut de Moctezuma.
En tota aquesta
història, no mancada de picaresca, va aparèixer en escena
fa uns anys Joan Grau Rifé, el qual, segons diu, és descendent
del noble català Joan Grau i Ribó, baró i senyor de
Toloriu, lloctinent d’Hernán Cortés i que, segons la llegenda,
va casar-se amb la princesa Maria Xipaguazin.
Abans d’entrar en
els detalls d’aquest obscur personatge, no podem oblidar que a la Biblioteca
Central de Barcelona, a la “Colección de documentos relativos al
descubrimiento, consulta y organización de las antiguas posesiones
de ultramar”, i més concretament encara, a la pàgina 52 del
volum 18, consta que Maria Xipaguazin o Maria Moctezuma, com us estimeu
més, va morir soltera. El seu suposat marit, Joan Grau, no consta
ni figura entre els passatgers d’Índies, ni tampoc entre els conqueridors
ni pobladors de Mèxic o Nova Espanya. Es veu difícil, doncs,
que hagués pogut ser lloctinent d’Hernán Cortés, com
assegurava el prevere de la diòcesi d’Urgell Antoni Soldevila, en
uns articles publicats entre 1976 i 1977. També diu, de manera apassionada
que “Joan Grau va ser conqueridor d’imperis amb l’amor en lloc de les armes”
Mossèn Antoni
Soldevila va arribar a publicar fins a dotze articles a la revista Església
d’Urgell amb la pretensió de divulgar el que qualifica de “gran
epopeia històrica de D. Joan Grau”.
Les reivindicacions
de Mossèn Soldevila no s’aturen, i en el seu escrit demana a la
Diputació de Lleida que converteixi casa Vima en un museu. També
fa referència a una comissió investigadora nomenada pel govern
l’any 1960. Sobre l’assumpte existeix un escrit de 1977, de l’aleshores
ministre de Governació, Rodolfo Martín Villa, en què
afirma que “consultats els corresponents arxius, no ha aparegut cap documentació
relacionada amb el tema”
D’altra banda, Amada
López de Meneses, doctora en Filosofia i Lletres per la Universitat
de Madrid, membre del Consell d’Investigacions Científiques i col·laboradora
de l’Institut d’Història de Buenos Aires, que va aconseguir el doctorat
fent un exhaustiu estudi sobre els descendents de Moctezuma, afirma categòricament
que “no va existir mai el principat de Moctezuma. Només existeix
el comtat, elevat a ducat per Isabel II. Si existís un fill amb
el dret de ser príncep de Moctezuma, hauria de ser descendent de
la branca masculina, mai de les dues dones”
Malgrat tot, les
llegendes continuen sent tan boniques!
El que és
cert és la gran quantitat de tinta vessada a l’entorn d’aquest afer.
La proximitat de la serralada del Cadí i la seva tradició
excursionista ha fet que moltes persones s’hagin interessat pel tema. Entre
Elles, F. Gurri Serra parla extensament d’aquesta història al número
10 de la revista “Amigos de la ciudad” corresponent a març-abril
de l’any 1965. En ella parla d’una acta notarial referent a la còpia
del testament de Maria Xipaguazin Moctezuma, ratificat pel notari Manuel
Pallàs de Torrents, de l’Ajuntament de Benavarri, que diu el següent:
“Certifico, doy fe y testimonio de verdad que se me exive un testamento
otorgado por la princesa Maria Chipaguazin-Moctezuma ante el rector de
Toloriu, a siete de noviembre de 1536”
Arribats a aquest
punt, el personatge que ens ocuparà és Joan Grau Rifé,
perquè resulta que aquest singularíssim senyor s’autoproclama
S.M.I. i R. Príncep Guillem III de Grau-Moctezuma, descendent legítim
del baró de Toloriu i de Moctezuma II per via de la seva filla Maria.
El conegut periodista
Enrique Rubio, que durant mig segle s’ha dedicat a investigar les estafes
i els seus protagonistes, ens deixa en Guillem Grau a l’alçada de
la sola de la sabata. Representant el paper de legítim descendent
de Moctezuma, l’eixerit personatge va fer ús i abús, en benefici
propi, de la corona asteca, es va definir com a príncep de Mèxic
a l’exili i va viure a l’esquena de vanitosos als quals concedia títols,
medalles i càrrecs, pels quals deixaven la corresponent aportació
econòmica. La primera notícia de Guillem Grau apareix l’any
1952. Es tractava del fill d’un industrial barceloní, l’única
germana del qual treballava a la notaria de l’alcalde Porcioles. El seu
ego queda prou de manifest en les targetes que es feia imprimir amb el
lema que abans hem esmentat. Guillem Grau organitzava sopars als quals
convidava tots els títols de la corona asteca que ell mateix havia
investit. Quan va ser detingut per estafa per la policia barcelonina es
van saber els preus d’aquests títols: 200.000 pessetes per un comtat,
300.000 pessetes per un marquesat i gairebé un milió de pessetes
per un ducat. Distribuïa unes cent condecoracions anuals, entre diplomes,
medalles i creus, a comanadors, oficials, grans oficials, etc. Lluís
Montal va presentar denúncia contra Grau Rifé a la policia
davant de la gran quantitat de despeses que ocasionava el càrrec
que tenia a l’empresa Tyles Oil Products, amb seu a Via laietana 38, de
la qual Guillem Grau era director gerent. Els diners anaven a parar a comptes
corrents oberts a nom de l’emperador. Gent de peles, autoritats i fins
i tot el president del Tribunal Suprem l’any 1960 havien rebut condecoracions.
Aquest darrer va sortir fotografiat als diaris de l’època en rebre
la Soberana e Imperial Orden de la Corona Azteca, con el cargo de Caballero
del Gran Collar. A l’acte hi va assistir, entre d’altres, el secretari
degà de la Sala Segona del Suprem, Ruperto Lafuente. Segons explica
Enrique Rubio, entre els títols més divertits cal fer esment
del de patge reial atorgat a l’agost de 1972 a un nét de l’alcalde
del Vendrell, i el de pastisser d’honor de la corona asteca, el gener de
1974 al pastisser Ramon March.
Després d’aquella
detenció Guillem Grau reconeix l’error i la falsedat de tota la
història i diu que “estava equivocat i no tenia força moral
per acabar l’assumpte... ho feia per la meva filla”. Amb la lliçó
apresa i el bagatge de l’experiència, Grau torna a delinquir, fa
altres estafes i és detingut de nou per la policia l’any 1987. Entre
els delictes dels quals l’acusen cal esmentar una estafa a la Generalitat
de Catalunya. Va demanar a l’ens autonòmic una subvenció
de gairebé 18 milions de pessetes per instal·lar energia
solar en unes suposades granges terapèutiques. Va rebre més
de 4 milions, fins que la institució catalana es va assabentar de
l’ensarronada.
Com heu pogut veure,
és difícil de precisar la veritat o la falsedat dels lligams
del regne de Moctezuma amb Toloriu, ja que els documents de l’època
es contradiuen. D’altra banda, la nissaga de nobles estafadors sembla que
no s’ha acabat, i entre ells hi ha aquest eixerit personatge anomenat Guillem
Grau Rifé, que no té cap entroncament amb l’arbre genealògic
dels Moctezuma. Finalment, un bon amic seu fins que van partir peres, el
marquès de Haro, que en un moment donat va ser cap de la Casa Civil
de Moctezuma, l’any 1992 encara va presidir una investidura al castell
d’Albatàrrec, tot i haver-hi en aquells moments una ordre de recerca
i captura contra ell. Entre les gestes del marqués de Haro hi ha
el fet d’haver estat jutjat l’any 1975 per falsificació de bitllets
de mil.
Si aneu a Toloriu,
no deixeu d’anar a veure la placa que hi ha a la façana de l’església,
en la qual hom pot llegir: “El capítol dels cavallers de l’Ordre
de la Corona Asteca de França a la memòria de S.A.I. Princesa
Xipaguazin Moctezuma, esposa del noble Joan Grau, baró de Toloriu,
morta l’any 1537” Signa la placa, datada l’any 1963, el cavaller L. Vilar
Prada de Mir. Una altra de les moltes condecoracions i associacions d’aquest
obscur i singular personatge anomenat Guillem Grau Rifé.
|